RESPECTE A L'AUTORITAT DEL MESTRE, UN COMPROMÍS DE TOTHOM
Avui dia la paraula autoritat es relaciona amb significats confusos que busquen distraure a la societat dels temes realment importants a nivell educatiu o social.
En els últims anys, es reclama la falta d’autoritat davant les situacions de conflicte, violència i deterioro de la convivència, per la qual cosa, es demanen més normes, més obediència i més sancions.
En els processos educatius, l’autoritat és essencial en els seus processos educatius, però aquella entesa com una relació en la que les persones s’otorguen un respecte derivat del saber, la coherència i el respecte mutuo.
El mestre com a tal ha de plantejar-se si el que realment vol és que reconeguen l’autoritat o tenir més poder en funció de la seua edat o càrrec, sense qüestionar-se la seua manera d’actuar.
Però hem de tenir en compte que no tots els mestres són de la mateixa manera. És per això que hi ha diferents formes d’autoritat en funció del mestre.
Per exemple, no pot tenir la mateixa autoritat un mestre que utilitza únicament un llibre de text com a únic material d’aprenentatge, que un mestre que es prepara les seues classes i utilitza diferents fonts documentals per indagar sobre un tema. De la mateixa forma, no pot tenir el mateix respecte, un mestre que es compromet en la disputa contra les desigualtats i que tracta d’integrar a l’aula a tot el món, que altre mestre que treballa sols per als millors. I com aquestes exemples n’hi ha molt més.
Per això no podem dir que els alumnes rebutgen l’autoritat, el que rebutgen són les formes en les que les persones adultes traten d’imposar el seu poder.
Però el reconeixement de l’autoritat del mestre depèn sols d’ell?
La família és un factor fonamental en el procés educatiu i és necessari que s’establisca un vincle, una comunicació permanent amb els docents responsables de l’educació dels seus fills.
Actualment és molt freqüent l’actitud d’aquells pares que, davant qualsevol sanció o una qualificació contrària que reben els seus fills, s’apropen a l’escola per qüestionar la conducta adoptada pel docent.
Els pares deuen conversar seriosament amb els seus fills però mai qüestionar al docent.
Abans, els pares inculcaven als seus fills la idea d’obediència del mestre, fins al punt que depositaven en ell la seua total confiança per a que executase les reprimendes que els seus fills mereixeran. D’aquesta manera la família del alumne afiançava l’autoritat del mestre, així com el respecte que havia de guardar a l’aula.
El pas dels anys també te molt a veure amb el reconeixement de l’autoritat del mestre.
Abans, el mestre tenia un sistema d’imposar la disciplina a l’aula molt diferent a la que a l’actualitat es practica.
És evident, que amb el transcurs dels anys, el mestre ha d’adoptar actituds diferents i evolucionar en la seua tasca educativa, en funció del moment social en el que es troba.
Anys abans, els xiquets veien als seus mestres com representats de la cultura i el saber, la qual cosa imprimia una certa autoritat al mestre i li convertia en un exemple a seguir.
En l’actualitat, pareix que els xiquets veuen al mestre com una persona que es dedica a demanar tasques per a casa per a que ocupen el seu temps quan no es troben a l’escola, més que una persona que vol que els seus alumnes aprenguen i s’esforcen per adquirir coneixements que els seran molt útils el dia de demà.
Com podem afrontar aquesta falta d’autoritat i respecte als mestres?
Hem de començar reconstruint l’autoritat del mestre i retornar a una educació que transmeta valors i conductes, és a dir, respectar el poder que té el docent degut al càrrec que ocupa i pels coneixements que té.
Si deixem a banda el propi sistema educatiu, el canvi pot iniciar-se amb la labor conjunta de mestres, pares i alumnes. D’una banda, és necessari restaurar l’autoritat del mestre dins de l’aula, valorar el esforç de l’alumne, promoure el gust pel treball i complir unes normes de disciplina, la qual cosa no vol dir que s’impose una disciplina basada en el castig el temor o el maltracte físic o psicològic, com en ocasions podia ocórrer en l’escola d’abans. D’altra banda, es déu potenciar i difondre uns valors que conduïsquen a que la imatge que s’ensenya tinga la consideració social que es mereix, això contribuiria a incrementar l’autoritat i confiança en el mestre.
En conclusió, el respecte al docent i la seua autoritat no depèn sols d’ell, és un compromís de tothom.
En els últims anys, es reclama la falta d’autoritat davant les situacions de conflicte, violència i deterioro de la convivència, per la qual cosa, es demanen més normes, més obediència i més sancions.
En els processos educatius, l’autoritat és essencial en els seus processos educatius, però aquella entesa com una relació en la que les persones s’otorguen un respecte derivat del saber, la coherència i el respecte mutuo.
El mestre com a tal ha de plantejar-se si el que realment vol és que reconeguen l’autoritat o tenir més poder en funció de la seua edat o càrrec, sense qüestionar-se la seua manera d’actuar.
Però hem de tenir en compte que no tots els mestres són de la mateixa manera. És per això que hi ha diferents formes d’autoritat en funció del mestre.
Per exemple, no pot tenir la mateixa autoritat un mestre que utilitza únicament un llibre de text com a únic material d’aprenentatge, que un mestre que es prepara les seues classes i utilitza diferents fonts documentals per indagar sobre un tema. De la mateixa forma, no pot tenir el mateix respecte, un mestre que es compromet en la disputa contra les desigualtats i que tracta d’integrar a l’aula a tot el món, que altre mestre que treballa sols per als millors. I com aquestes exemples n’hi ha molt més.
Per això no podem dir que els alumnes rebutgen l’autoritat, el que rebutgen són les formes en les que les persones adultes traten d’imposar el seu poder.
Però el reconeixement de l’autoritat del mestre depèn sols d’ell?
La família és un factor fonamental en el procés educatiu i és necessari que s’establisca un vincle, una comunicació permanent amb els docents responsables de l’educació dels seus fills.
Actualment és molt freqüent l’actitud d’aquells pares que, davant qualsevol sanció o una qualificació contrària que reben els seus fills, s’apropen a l’escola per qüestionar la conducta adoptada pel docent.
Els pares deuen conversar seriosament amb els seus fills però mai qüestionar al docent.
Abans, els pares inculcaven als seus fills la idea d’obediència del mestre, fins al punt que depositaven en ell la seua total confiança per a que executase les reprimendes que els seus fills mereixeran. D’aquesta manera la família del alumne afiançava l’autoritat del mestre, així com el respecte que havia de guardar a l’aula.
El pas dels anys també te molt a veure amb el reconeixement de l’autoritat del mestre.
Abans, el mestre tenia un sistema d’imposar la disciplina a l’aula molt diferent a la que a l’actualitat es practica.
És evident, que amb el transcurs dels anys, el mestre ha d’adoptar actituds diferents i evolucionar en la seua tasca educativa, en funció del moment social en el que es troba.
Anys abans, els xiquets veien als seus mestres com representats de la cultura i el saber, la qual cosa imprimia una certa autoritat al mestre i li convertia en un exemple a seguir.
En l’actualitat, pareix que els xiquets veuen al mestre com una persona que es dedica a demanar tasques per a casa per a que ocupen el seu temps quan no es troben a l’escola, més que una persona que vol que els seus alumnes aprenguen i s’esforcen per adquirir coneixements que els seran molt útils el dia de demà.
Com podem afrontar aquesta falta d’autoritat i respecte als mestres?
Hem de començar reconstruint l’autoritat del mestre i retornar a una educació que transmeta valors i conductes, és a dir, respectar el poder que té el docent degut al càrrec que ocupa i pels coneixements que té.
Si deixem a banda el propi sistema educatiu, el canvi pot iniciar-se amb la labor conjunta de mestres, pares i alumnes. D’una banda, és necessari restaurar l’autoritat del mestre dins de l’aula, valorar el esforç de l’alumne, promoure el gust pel treball i complir unes normes de disciplina, la qual cosa no vol dir que s’impose una disciplina basada en el castig el temor o el maltracte físic o psicològic, com en ocasions podia ocórrer en l’escola d’abans. D’altra banda, es déu potenciar i difondre uns valors que conduïsquen a que la imatge que s’ensenya tinga la consideració social que es mereix, això contribuiria a incrementar l’autoritat i confiança en el mestre.
En conclusió, el respecte al docent i la seua autoritat no depèn sols d’ell, és un compromís de tothom.
1 comentaris:
Lamentablement, com bé diu la imatge del teu comentari Alba, hem passat del "Si el mestre us ha castigar per alguna cosa serà" al " Com que us ha castigat? Demà li monto una bona".
NO es pot permetre ni una cosa ni l'altra. Davant aquest situació s'ha d'anar al dia següent i tractar de donar-li solució amb la presència de les dues parts. S'ha de parlar amb el mestre per tal de que aquest t'explique que ha fet el teu fill o la teua filla i després parlar amb el xiquet. Després d'haver escoltat les dues parts segur que pots fer allò que tu penses mijor, però no fent tan sol cas al mestre o tal sol cas al xiquet.
Estic molt d'acord amb la frase que has possat al teu comentari:"Però hem de tenir en compte que no tots els mestres són de la mateixa manera. És per això que hi ha diferents formes d’autoritat en funció del mestre".
Pense que els mestres han de tenir una determinada autoritat però mai com volien ells, es a dir, com si foren policies. Pot ser que a lo millor siga veritat que actualment están molt desprotegits, però crec que no es necessari tanta autoritat.
El que s'ha de fer es concienciar als pares per a que amb la nostra ajuda l'eduació dels seus fills siga la de valorar la presència del mestre i que les coses que aquest fa son per alguna cosa bona per a ells.
Per contra, hi ha que tenir molt de cura amb les mestres que pensen que ells son l'autoritat i sempre s'ha de fer el que ells volen o pensen.
¡S'ha de tenir present el pensament i les necessitats dels xiquets sempre!
Raquel
Publica un comentari a l'entrada