ORGANITZEM EL CENTRE ESCOLAR

Als últims anys s’està desenvolupant un ampli debat sobre l’organització del centres educatius relatiu, tant a la seua base teòrica, com als seus plantejaments pràctics i investigadors.

En aquest bloc anem a tenir en compte les diferents perspectives de canvi i sota un enfocament personal dels alumnes de l’assignatura d’organització de centres educatius de l’especialitat d’ Educació Infantil en valencià, deixarem les nostres propostes de canvi pel que fa a l’organització dels centres educatius.

Per tant, us convidem a que gaudiu amb la lectura de les propostes d’aquest espai de reflexió i opineu de tot allò que anem proposant...

s important mantenir una propera relació amb els pares. Ens trobem en l'etapa d'infantil, i molts pares tenen bastants dubtes per diferents causes com:
• És el primer fill que inicia el jardí.
• Creuen que aquest fill no s'adaptarà
• Vénen d'un altre jardí amb una experiència negativa.

Atenent a aquests diversos factors nosaltres podem ajudar a solucionar aquests dubtes . Com?
• Establint clarament que necessitem un suport mutu.
• Integrant als pares com a grup.
• Aconseguint un acostament entre els quals es coneixen poc i afavorir la comunicació.
• Creant un espai on es fomentin les bones relacions entre els pares.

En teoria aquesta seria la bona i necessària relació que hauria d'existir entre l'escola i la família. Però desgraciadament moltes vegades no es produeix aquest consens entre ambdues parts i l'únic que es veu implicat directa o indirectament és el nen.

Respecte a aquestes relacions Com creeu vosaltres/us que nosaltres com a futurs docent podem millorar aquestes relacions i solucionar els dèficits en les relacions?
Jo penso que com a futures/us mestres/us hem de compartir totes la nostra inquietuds, objectius, experiències… amb els pares dels quals van a ser els nostres alumnes durant dos anys seguits. Amb una actitud vocacional i positiva podrem apropar-nos una mica més a les famílies perquè els nens puguin tenir una plena i consolidada educació.

Totes les persones som iguals per una banda i diferents per l’altra. Totes som éssers humans amb els mateixos drets i deures, però també som diferents perquè tenim característiques diferents ja puguen ser físiques, psíquiques, en relació a la raça a la que pertanyem, a la religió, a les creences que tenim, etc. Però en definitiva, totes les persones som iguals i hem de ser tractades de la mateixa manera que una altra persona amb característiques diferents a les nostres.

A més a més, tots els xiquets i xiquetes tenen dret a l’educació i a que aquesta siga de qualitat, és a dir, adequada a les seues característiques individuals.

Aleshores, per a aconseguir açò, el centre educatiu ha de tindre una sèrie de mitjans amb els quals siga capaç d’integrar a tots els seus alumnes amb les característiques especials personals per a donar resposta a les necessitats dels alumnes.

Però, vosaltres penseu que els centres educatius donen resposta a les necessitats educatives de tots els alumnes? Penseu que donen la mateixa resposta als alumnes amb deficiències psíquiques que als alumnes amb sobredotació? I, per finalitzar, penseu que els alumnes tracten de la mateixa manera als companys i companyes amb característiques que ells defineixen com diferents a les seues?

A la societat actual tot ha canviat, l'accés al treball de la dona, el ritme de la vida actual ha suposat que la gran majoria de nens/as, amb tan sols tres anys, acudeixi a un col·legi a començar la seva escolarització. El problema sorgeix al trobar-se un mestre amb un alumne que no controla els seus esfínters. La solució, encara que jo ho cridaria la condemna pera al menor, és quedar-se amb el bolqer brut fins que acudeixi un familiar a canviar-lo.
Ningú concreta el motiu, alguns diuen que el problema és mancada de personal, uns altres que no és una labor d'un mestre d'infantil, uns altres es protegeixen a evitar problemes de tipus pederasta, hi ha que diuen que si els canvien, els pares s'acostumen i al final cap xiquet/a començarà el col·legi sabent anar al bany per si soles.
Si el problema és mancada de personal, a qué espera l'administració per a posar els mitjans humans necessaris i així evitar aquesta torura als nens/as. De totes maneres, espero que si algun dia no hi ha personal al menjador, no deixin a cap alumne sense menjar.
Per als que deien que no és labor d'un professor, la L.O.E, al seu art.13 c) establix com un dels principis de l'educació infantil, "adquirir progressivament autonomia en les seves activitats habituals" i per tots és sabut que és habitual anar al bany a realitzar les teves necessitats, però que als tres anyets és també habitual que se pugui escapar algun dia alguna coseta. A més, en el seu art. 14.3. diu "en ambdós cicles de l'educació infantil s'atendrà progressivament al desenvolupament afectiu, al moviment i els hàbits de control corporal,..". Creo que està justificat, "ensenyar" a un nen de tres anyets a anar al bany i que si tens 25 alumnes, doncs necessitaràs ajuda, però això no t'eximeix d'atendre al teu alumne, perquè si tries ser professor d'infantil, és probable que donant una classe magistral d'àlgebra (perquè això si el consideren ensenyar de veritat)algun nen pugui tenir una errada i com professor saps que "de les errades també aprenem".
Pel que fa al greu problema de pederàstia que tan de moda està ara ( de segur que abans tambè existia igual o més), es deurien posar més condemna per als autors de tals actes perversos. També considero que la persona amb aquesta tendència delictiva, ho farà, tingui o no que canviar es bolquers a un menor, i que la solució també podria ser que hagués més gent atenent als nens, ja que en presència d'altre adult, el criminal almnenys no ho podria fer tranquil·lament.
En l'asumpte del pares, si els hagés(que segur els haurà) que aprofiten que els professors assumeixen aquesta feina per a deixar d'ensenyar als seus fills a anar al bany, s'haurà de conscienciar o fins i tot acusar a aquest tutors de la deixadesa d'obligacions que han comès i de la barbaritat de deixar d'ensenyar al seu fill a anar al bany amb l'excusa que al col·legi ja van a ensenyar-li. Han de saber que això és el pitjor que poden fer-li al seu fill, ja que no és el mateix un escapi ocasional que no saber demanar anar al bany i haver d'estar sempre amb un bolquer brut en companyia de la resta.

Finalment dir, que mentre no s'arriba a un acord unànime entre administració, professors i pares, hem de pensar que l'únic que no té la culpa és el nen/a i que imaginem per un moment passar per aquest mal glop i damunt esperar que algú vinga a canviar-te.

Des de el meu punt de vista l’ambient i el clima de classe són uns dels factors més importants a tenir en compte en l’aula ja que són facilitadors de l’aprenentatge i la convivència. El clima depèn d'una sèrie de factors al seu entorn que han de ser coneguts i canalitzats pel professor, com ara l'establiment de límits (mitjançant normes explícites i implícites), la regulació dels processos atencionals, la motivació d'alumnes i professor, la obertura d'expectatives o la millora de l'autoestima dels alumnes. La fonamentació d'un context propici a la cooperació i el respecte disminuirà l'aparició de conflictes al mateix temps que millorarà el rendiment de l'alumnat.

Atès que la satisfacció del professor és un factor que incideix estratègicament en l'eficàcia docent, cal que aquest es dote d'estratègies que li faciliten relacions adequades amb els alumnes sense descuidar les interaccions amb famílies i companys de treball. Unes relacions interpersonals positives i constructivistes generen sentiments de cooperació, tenen caràcter motivador, milloren l'autoestima de l'individu, ilusionen i empenyen cap a la millora i la superació de nous reptes. Per contra, unes relacions interpersonals destructives acaben per crear un clima social impregnat de tensions, ressentiments, inhibicions socials i descontents que afecten negativament a l'eficàcia i implicació professional. Per això, el coneixements de l'alumne per part del professor, dels seus interessos, aptituds i necessitats, les relacions d'empatia, la recerca de la millora de l'autoestima, etc. Han de ser metes prioritàries del professorat, si vol procurar una formació integral dels seus alumnes ia més evitar tensions i problemes de convivència.

En definitiva, és molt convenient, que el professor reflexione sobre el seu estil d'afrontament dels conflictes i el modifique si ho creu poc efectiu o insatisfactori, a més, és imprescindible impartir una educació en valors, ja que és fonamental per a la convivència. (Respecte, responsabilitat, tolerància ...)

Fa uns dies em vaig trobar amb una situació que em va cridar molt l’atenció quan vaig a anar a un col·legi petit d’educació primària i secundaria i sols això, ni infantil ni educació especial; i em vaig trobar amb un xiquet que tenia múltiples deficiències, tant físiques com psicològiques. Em vaig decidir a parlar amb el seu mestre el qual em va comentar que l’alumne necessitava molta atenció que de vegades no podia donar-li ja que hauria de parar tota la resta de la classe però que amb molta paciència aconseguida dur-lo bastant bé.

El xiquet, que es troba a algun que altre curs inferior al corresponent amb la seua edat, utilitza llibres especials i duu un ritme diferent al de la resta de la classe. Vist açò, jo vaig pensar que aquest alumne necessitava un aula d’educació especial amb mestres especialitats on fora millor atès i poguera treballar amb materials adaptats, però, quan vaig comentar al mestre la meua opinió em va dir que els pares no estaven d’acord amb açò, que el xiquet estava molt content i que el seu germà també anava a aquest col·legi i no volien separar-los.

Una vegada plantejada aquesta situació reial...què penseu que seria més correcte per a l’educació d’aquest xiquet?

La Conselleria d’Educació conta amb una secció d’Educació Especial i des d'esta secció es desenrotlla la planificació de l'educació especial, entesa com el conjunt de recursos personals i materials, les tecnologies d'ajuda, que augmenten les capacitats funcionals, faciliten l'accés al currículum i milloren la comunicació, així com els recursos organitzatius i curriculars, posats a disposició de l'alumnat amb necessitats educatives especials per a aconseguir el màxim desenrotllament personal en l'entorn més normalitzat possible.

I si és així, els alumnes que precisen aquest tipus d’educació haurien d’assistir a aquestes aules i no a les ordinàries.

Jo entenc que és dur classificar als xiquets depenent de les seues deficiències però de vegades és bastant necessari fer-lo i en aquest cas jo crec que hauria de ser així.

I vosaltres....què penseu, què faríeu?

Els escolars cada vegada duen mes pes en les motxilles i molts d'aquestos acaben amb dolors d'esquena i posant dolentes postures a causa de aquest problema.

Al meu parer crec que és un tema molt parlat, però malgrat que seguim parlant i parlant sobre ell, no es fa res.

Algunes de les solucions que s'han aportat per tal de solucionar aquest problema són posar taquilles en els col·legis que em semblen una cosa molt adequada per a evitar tant pes, i fins i tot millor em sembla els llibres per fascicles, on el xiquet pot arribar a reduir moltíssim el pes en la seua esquena, i és que ja no es tracta de quant temps duguem la motxilla a coll, es tracta de posar fi a un problema que té diverses solucions i no molt complicades.

Si vam aconseguir que els llibres venguen per fascicles, els xiquets podran dur-se el treball a casa (deures), tal com ho han fet fins a ara i podrem reduir aquest problema de manera ràpida i eficaç.

La mesura no és complicada per a les editores. Es separen els temes de cada assignatura i s'enquadernen per separat amb grapes. No és necessari que tingui portades cridaneres. La portada il·lustrada aniria en la carpeta d'anelles que continguera la totalitat del “llibre”. Aquesta carpeta, estaria protegida per a la seua venda, per plàstic. (Alguna cosa que ja es fa.) D'aqueixa manera s'evitaria que pogueren faltar fascicles.

Haurien d'estar pendents de dur el fascicle de la part o tema que corresponga a cada moment i de cada assignatura, el que facilitaria que foren ordenats amb “les seues coses”. Encara que els més menuts, serien supervisats pels pares.

Hi ha molts estudis que parlen de la comunicació entre la família y l'escola. però com podem veure, hi ha escoles que li donen més importància que altres.
Jo pense que és molt important que hi haja una bona comunicació família - escola per a l’educació global i emocional dels xiquets. Si els pares es mostren d’acord amb les normes de l’escola i respecten als professors, hi haurà una bona coherència i els xiquets s’adaptaran més fàcilment a les normes.

Però no solament parlem de les normes, si no que ha de ser de tot allò relacionat amb l’educació d’aquestos: les normes, els valors, les costums, les maneres de resoldre els conflictes, les responsabilitats, els hàbits (tant de higiene personal, com d'estudi), les habilitats socials, etc.

Per exemple, hi ha casos molt coneguts per tots, en què hi ha una clara incongruència entre les coses que li diuen als xiquets a casa i al’escola. Com per exemple:

• En l’escola: no es pega, els problemes es solucionen parlant.
• A casa: si et peguen, tu pega!

• En l’escola: tots som iguals, no hi ha diferències i tots tenim els mateixos drets.
• A casa: els immigrants aquestos, ens estan furtant el treball.

• En l’escola: hem de mostrar els nostres sentiments.
• A casa: els xics no ploren.

• En l’escola: no hi ha uns joguets ni colors determinats per a un sexe.
• A casa: les nines i el color rosa és per a les xiques i els balons de futbol i el color blau per als xics.

Aquestes confrontacions de valors i moltes més, l’únic que fan és confondre als xiquets. Per això, considere que l’acció coordinada d’aquestos dos factors és el camí a seguir per a un bon desenvolupament intel·lectual, emocional i social.

D’altra banda, els mestres han de conèixer als pares dels seus alumnes i la seua situació familiar, per així, conèixer millor als xiquets. Ja que cada xiquet pot ser un món depenent de l’entorn on estiga creixent.

La conclusió que podem extraure és que hem de fomentar la cooperació entre les famílies i els centres educatius, ja que beneficia a l’autoestima dels xiquets i millora el rendiment escolar.

Com tots sabem, a estes altures, l'educació es constituïx per tres pilars fonamentals: la societat, l'escola i la família. En el cas que falle algun d'estos tres elements a l'hora d'oferir una resposta educativa conseqüent amb la situació, l'època, les noves necessitats... es produirà una bretxa en el sistema, en l'educació dels xiquets i xiquetes, que són els principals protagonistes en la construcció d'un futur que és de tots.

En aquest article em centraré en el compromís que ha d'existir ens la societat i l'escola, sobretot en els seus màxims representants que són els professors i professores.

A mitja que passen els anys, anem evolucionant, apareixen nous conceptes, noves tecnologies, noves cultures, nous avances... i respecte al món educatiu també sorgixen noves necessitats educatives, ja siguen especials o no, per a poder respondre a estos canvis constants que es produïxen en el nostre entorn.

El mestre aprén la seua matèria per a poder ensenyar-la i ensenya la seua matèria perquè els seus alumnes puguen aprendre-la, no obstant això ha de considerar que el que a ell li va servir per a aprendre no és el mateix que li servirà els seus alumnes. El docent és concebut com un factor fonamental del procés educatiu i de la formació de l'individu que li permeta relacionar-se i conviure amb els altres. Per això, per la responsabilitat que assumix, el professorat ha de tindre autonomia i la capacitat de respondre a les demandes i exigències plantejades pel món social i la tasca educativa.

L'ús de les TIC, la interculturalitat, els canvis en l'estructuració de les famílies, els canvis en els valors, les diferents llengües, canvis en la legislació.... són canvis a què s'enfronten els docents, que potser tenen 40 anys d'experiència i en el moment en que ells es van formar la situació era totalment diferent. D'ací la necessitat d'una formació permanent per part els professionals de l'educació, d'una investigació constant i de la busca de noves estratègies pedagògiques adequades als contextos socials.

Hem d'entendre la formació com un procés d'actualització, totalment necessari, de reconstrucció del coneixement a partir de l'experiència, que possibilita realitzar la seua pràctica docent i professional de manera significativa.