ORGANITZEM EL CENTRE ESCOLAR

-I això, amb quants anys va ser?
-Amb sis anys, i jo el que passa que ací em sentia útil, ja que els professors de suport em manaven coses, tasques iguals que ells, que és amb el que jo em podia defendre, i ací em sentia útil, em sentia bé. Això és com si tu agafes un futbolista i ho poses de colp i volta en el Manchester, per posar un exemple, i els mànagers del Manchester es porten molt bé amb ell, però ací ficat juga fatal, i ara està l'altre equip, el Recreatiu de Huelva ,i ací juga molt bé, és on se sent bé jugant, en l'equip inferior perquè ací es veu important.

Esta és part de la història de Sergio, un xic amb discapacitat que apareix en un estudi de la professora de la Universitat de Sevilla Anabel Moriña. Junt amb la de Sergio, les experiències escolars d'altres nou xics i xiques amb discapacitat (intel·lectual, del parla, d'audició, de visió i de moviment) porten a la docent a advertir que la integració d'estos alumnes en les classes ordinàries no funciona si l'únic esforç que es fa és reunir-los en una mateixa aula amb la resta.
Històries escolars de jóvens amb discapacitat , es van a sentir més còmodes en classes o centres per a xics amb la seua mateixa discapacitat, perquè acaben sent els menys traumàtics i hostils. Ací se sentiran més integrats, però serà una falsa integració.Encara que estos centres siguen per a ells els més integradors, no deixen de ser especials i segregadores, és a dir, són falsos contextos integradors. En este sentit, l'educació tradicional ha de canviar. És necessari revisar i millorar les pràctiques per a fer d'estes aules llocs en què tots els jóvens es troben segurs, acollits i formen part d'una verdadera comunitat social i acadèmica.
El més traumàtic per als xics discapacitats en les classes ordinàries és, sens dubte, la relació amb els companys. La següent és part de la història de Dessiré:

-Em tractaven fatal. Els companys no es volien posar al costat meu mai.
-I per què t'ho feien?
-No sé, em veurien cara de mongoleta o quelcom... No es volien posar al costat meu em miraven amb mala cara.

Així, les bones relacions d'amistat i socialització els arriben en classes de suport o d'educació especial. Compte Sergio:

-I en el pati, amb qui te n'anaves?
-Amb els de suport.
-Amb els de suport sempre? Per què?
-Perquè jo em sentia igual que ells.

Una part de la investigació es va fer a base d'entrevistes amb els nou jóvens, que en el moment de l'estudi tenien entre 18 i 25 anys. El text advertix que la seua finalitat no és generalitzar sobre les opinions i percepcions expressades per estos jóvens, sinó identificar aquelles barreres i ajudes que ells han viscut en l'escola.
I una part de les barreres estava en la falta de suport dels professors relata Blanca:

-Per exemple, la professora de llenguatge que ens donava tot per escrit ... i jo li deia que escriguera més lentament en la pissarra, i ella deia que no podia perdre tant de temps,i si em parava em renyia, així que havia de demanar els apunts als meus companys.

Així, resumix el text: les històries d'esta investigació parlen de la limitada contribució d'este col·lectiu [els professors] a la inclusió social i acadèmica d'estos jóvens, ja fora per la passivitat davant de les seues necessitats educatives i socials, com l'absència d'activitats educatives per a determinat alumnat, inflexibilitat davant de canvis metodològics, ignorància o permisividad davant d'insults i humiliacions rebudes pels seus companys i companyes com per una excessiva atenció, no demandada.
Per descomptat, es tracta d'una atenció extremadament complicada, sobretot si cal compaginar-la amb infinits nivells d'aptituds i capacitats que es poden trobar en qualsevol classe. I així i tot, per descomptat, sempre hi ha bons docents:
Però al final, per molt que hi haja professors bons, la qual cosa pareix evident és que el sistema no aconseguix tirar endavant a la majoria , la majoria dels discapacitats es van quedant en la cuneta a mesura que complixen anys: en Primària, els alumnes amb discapacitat són el 2,3% de l'alumnat; en l'ESO, l'1,9%, i en Batxillerat i Formació Professional, el 0,1% i el 0,2%, respectivament, segons les dades del Ministeri d'Educació.