Necessitats Educatives Especials
L’atenció a la diversitat és un tema que es treballa molt a la carrera de magisteri, i es donen moltes metodologies i recomanacions per a treballar amb l’alumnat amb nee i poder adaptar-nos per tal d’atendre les seues necessitats i no ser exclosos del grup. També es treballen maneres de motivació i rutines per a ensenyar als alumnes a estar amb la resta de companys/es i treballar amb ells/es.
També existeixen centres especialitzats en discapacitats on reben una atenció més apropiada per a les seus pautes evolutives, tant físiques com psicològiques. A aquests centres trobem, a banda de docents d’Educació Especial, altres professionals que són necessaris amb aquest alumant com logopedes, educadors, fisioterapeutes, infermera escolar, personal tècnic de taller,etc. A més aquests centres expandeixen el seu període educatiu (alguns fins als 21 anys) per a poder ensenyar rutines i quefers de la vida quotidiana.
La qüestió que jo vull plantejar és si aquest alumnat és millor que siga atès en un d’aquests últims centres extraordinaris o, pel contrari, els centres ordinaris han d’adaptar espais i aportar els recursos humans i materials per tal d’atendre’ls, ja que supose que correria a càrrec de l’equip directiu demanar a la Conselleria les subvencions necessàries per a tractar a tot els alumnes per igual i, per tant, reestructurar l’organització del centre.
6 comentaris:
Jo crec que el millor per als alumnes amb nee (depenent evidentment del seu grau de discapacitat) es estar continuament en contacte amb el mon real, i ja no sols per a ells, també per a les families i els propis mestres. Encara que si no tenim cap xiquet a l' aula amb nee, no anem a plorar, la veritat es eixa; crec que un xiquet amb nee pot enriquir molt la classe i al mestre com a professional. Per tant estic a favor de l' eduació als centres. Que visquen els ACIS!
Pablo Vilches Santamaría
Pense , al igual que Pablo, que tot depen de la discapacitat del nen. Però com he dit al meu article, els nens amb nee han de ser atessos als centres ordinaris si poden ser atesos adequadament segons les seues necessitats. Si el centre ordinari no pot donar suficient resposta jo optaría per un contre combinat (centre d'educació especial i ordinari a la vegada) ja que si l'escolaritzem a un especial el nen no tindrà l'oportunitat de relacionar-se amb nens que pot ser no tenen les seus mateixes discapacitats. En aquests centres combinats donaran resposta a les seus necessitats escolars però també podran integrar-se en dues comunitats escolars.
Hem pareix molt interessant l ateua proposta Alegria.
Alegria!
Crec que tots estarem d'acord amb allò que diu Pablo, que tot dependrà del grau de discapacitat que tinga el xiquet/a.
La meua opinió també coincideix amb la de Marta: sempre que es puga atendre a aquests xiquets i xiquetes a un centre ordinari, s'hauria de fer així. Però en cas de que aquests centres no puguen donar suport a aquests xiquets, una bona solució seria combinar un centre ordinari i un centre d'educació especial, ja que d'aquesta manera es podrà antendre totes les seues necessitats sense cap problema, i a més, els xiquets podran conviure amb altres xiquets que no tinguen cap problema. D'aquesta manera els xiquets no es sentiran exclosos.
Jo he tingut l'oportunitat de tractar amb una xiqueta amb NEE dins de la meua família i la metodologia que els pares han portat a terme és la seguent: La xiqueta sempre ha anat a un col-legi públic on sempre ha tingut relacions amb els demés xiquets, sempre amb el recolçament dels logopedes i pèrsones qualificades per portar a terme la seua educació d'una manera òptima. Si estudiem les conseqüències d'aquesta metodologia us puc dir que la xiqueta s'ha integrat bé dins dels seus limits, sempre ha estat oberta al món real i sempre ha sabut quines són les seues limitacions. Per tant, a aquesta xiqueta li ha aportat més anar amb els demés xiquets que no anar a un centre especialitzat. Però pense que això depén del grau de deficiència en què es trobe el xiquet. Però sempre que tinguem oportunitat de no classificar als xiquets per les seues necessitats serà millor no per al seu desenvoluipament cognitiu, sinò per al seu desenvolupament personal, que considere molt important i com a base del desenvolupament cognitiu.
Jo crec que depenent el grau de necessitat que tinguen deu anar a un lloc o a un altre, el que esta clar es que son els centres els que han de modificar la seua organitzaciò per a que aquests xiquets i xiquetes puguen desenvolupar-se de manera integrada amb la resta dels seus companys. Aquesta idea no es fàcil de plantejar perque els centres que es proposen aquest canvi necessiten diners que no sempre li son donats per la conselleria. Les subvencions son escasses i la soluciò més ràpida es portar-los a un centre especial però el que no sapiguen es que l'integraciò de veritat es troba als centres ordinaris i no aillats de tot el que els envolta.
Publica un comentari a l'entrada